com una llosa,
qui sap si són els anys,
que m’han fet gran
sense adonar-me’n.
Si els ossos
no aguanten el mateix,
i el caràcter
s’ha fet vinagre,
i cou quan parla.
Si el pes del temps
m’ha fet abaixar les celles
i semblar emprenyat,
quan només estic cansat
de seguit el teu pas.
Però ja saps,
o ho hauries de saber
que sempre et seguiré.
L’escalf ja no escalfa... tant,
ni els petons són tant llargs,
les nits són curtes
i la foscor cada cop
s’allarga i allarga.
Seré fred,
però guardo
la mateixa escalfor
de quan els dies eren llargs
i les nits les passàvem desperts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada