skip to main
|
skip to sidebar
panera d'oblits
dissabte, 31 de gener del 2009
S’escapa el bes
S’escapa el bes
llençat al vent,
vola com abans
l’esperança ho va fer,
i ell espera
que com el colom
trobi de nou el camí
i li dugui la muda resposta
d’un amor qui sap si ja fos
com la darrera llum
que ens arriba
del dia que se’n va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Entrada més recent
Entrada més antiga
Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Seguidors
Arxiu del blog
►
2010
(83)
►
de març
(1)
►
de febrer
(29)
►
de gener
(53)
▼
2009
(491)
►
de desembre
(35)
►
de novembre
(40)
►
d’octubre
(19)
►
de setembre
(23)
►
d’agost
(9)
►
de juliol
(14)
►
de juny
(13)
►
de maig
(22)
►
d’abril
(37)
►
de març
(74)
►
de febrer
(107)
▼
de gener
(98)
S’escapa el bes
Mirava com es fonia la vela
Sóc jo mateix
Dansen les ones
Poc a poc com passen els núvols
Dorm el vent
Amagat rere el fum del tabac
Tinc rellegit
I mentre la nit avança
Crides plena d’angoixa i ràbia
El dia va caminant
I de pell i tactes et recordo
Miro el teu retrat
Assegut en un banc
I tot lo que havia sota
Pintaré
La fredor se m’escau
Et busco
Si ja ho saps tot
He anat recollint
Mentre hi ha una flor
Aquesta nit sóc mar
Oberta tinc la vella ferida
Freda et veig
El meu nom no està darrere
Ets la que ets
Pintes amb pinzell
Et recordo a la penombra
Passejant t’he conegut
Avui tampoc has vingut
Ho he acceptat tot
Cada nit d’estiu
Bufa el vent
Tanco la capsa anacarada
I olorant aquell aroma incipient
I el nostre, un amor
Entre gotes de pluja salades
Estic assegut a la vora del riu
Neix el petó
Escriuré el plànol
Encadenem les paraules
He après des de la sequedat
El teu lloc és buit
He tancat a l'armari
Si l’univers és un
Cada dia neix
Descansa el cos
Amb llit de pedra
Han caigut del calendari
Què hi ha de màgic el dia d’avui?
Fins diumenge!
Creix el so somort
Ja era vella, molt vella.
Les llengües estranyes
Xiuxiueixes per casa
I els seus ulls eren un ventall
Qui em dirà les paraules com tu?
Assegut en un restaurant
Com retalls trencats
Escoltar
Vols la mà bruta de fang
Et vendré
L'argent de l'alba
No, la nit
Quan l’argentada alba
És la nit qui plora estels,
Surt el sol tement
Jugues a ser
On són les cassoles
Assegut en l'ahir
Sóc pau amb tu
La mar
Havia posat la vida
Teníem una cervesa
Em sents hivern
Perquè em preguntes
Cau l'hivern
T’ho he dit
Si sóc recordat
Jo que no sóc ell
Busco en la soledat de la tarda
Ho desconec, no ho se
Clou el dinar
De lluny em marca
Cap mort torna
La cambra esta sola
Avui un vers curt
Es buida la cassola
Si algun dia dugués barret
Em crides
No és oblit el que he tingut
I amb el petó de la nit
Tinc els dits quiets
Avui he seguit les ordres
Sota corones deixades en un racó
Són somnis de matinada
He mirat
No hi ha més por
►
2008
(39)
►
de desembre
(17)
►
de novembre
(7)
►
d’octubre
(3)
►
de setembre
(4)
►
de juliol
(4)
►
de juny
(4)
Contribuïdors
Unknown
qui sap si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada