Asseguts a la taula d’un bar

Asseguts a la taula d’un bar,
prenent un cafè em preguntes
a boca de canó: M’estimes?
Miro de fit en fit les taules
del costat per si han sentit el tro
disparat fa un moment,
mentre boja la ment
pensa la resposta més adient.
Penso en el rubor dels primers dies,
les trucades d’amagat,
els missatges secrets,
les paraules a mitja veu.
El primer cop que les mans
es tocaren intencionadament,
el primer bes.
Quan ploraves desconsoladament
i et feia costat.
Quants ens imaginàvem
cels brillants cada nit
i carregats d’arrugues
caminant pas a pas
mirant si l’un seguia a l’altre.
Quan dibuixàvem la llar
i parlàvem de fills i com educar-los.
Com ens guariríem de les nostres dolences.
Com faríem del temps el nostre aliat.
Com gra a gra havíem edificat
el nostre futur junts
no amb promeses d’amor etern,
sinó de veritats lluitades dia a dia,
d’intentar vèncer l’obstacle
del moment, units.
Moltes més coses van passar
aquells instants pel cervell.
Vaig agafar-li la mà,
i mirant-li a la cara li digué:
No.
No puc dir-te que t’estimo més
que a la meva vida,
perquè sense tu no hi ha vida.
No puc dir-te que t’estimo,
perquè sense tu no se que és l’amor.
No puc dir-te que t’est...
però intentaré continuar demostrant t’ho
cada retall de la meva existència.
No puc dir-te una cosa
que no t’hagi demostrat aquests anys.
I em regalà una rialla
com no li havia vist fer
des de feia molt de temps.
Era hora de dedicar-nos
més estones per a nosaltres.