com els instants
que va durar l’abraçada
i les paraules
es van quedar curtes
per dir-te
el que havies de sentir.
No, no ets tu la pobra,
ell que es va repensar.
És va perdre l’únic sol
que hi havia al seu horitzó
enlluernat qui sap si
per un altre estel sota la lluna.
Aixeca la cara i eixuga les llàgrimes
i veuràs com al teu voltant
hi ha més gent que també
t’ho vol dir sense ferir-te.
Però si un dia passejant
sense saber-ho em veus mirant-te,
pregunta’m i qui sap si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada