com una malalta
que volia fugir de la vida.
Un cos esquàlid sota una bata
que pareixia d’espart
i li rascava la pell fina.
No sabria dir-te
si estava núvol dins o fora
o la vista se li enterbolia.
De tant en tant algú es fonia
i al seu lloc n’entrava una altra follia.
De sobte eren formigues
qui li feien pessigolles perquè rigués,
altres escarabats
sortint pels forats.
Mirava darrera dels vidres
com una malalta
que volia fugir de la vida
fins que un dia la vida la va fugir
aigualida la mirada, agitada al llit
veient el sostre,
lluny com un cel inabastable
per una ment sense rumb,
per un camí sense cartells,
per una malaltia sense sortida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada