carregat
de maldecaps,
amb problemes tant banals
com la humanitat,
però veia infants jugant a grans,
parelles entrenuades,
bancs amb tota una càrrega
de saviesa que els anys
havien acumulat.
L’olor d’una fleca en obrir-se,
el xoc multicolor
d’una fruiteria de barri,
la xerrameca pujada de to
entre rialles
d’una perruqueria d’homes,
el continu saludar del quiosquer
de la cantonada,
la salutació des de l’altra banda
de carrer entre veïns,
i tots aliens a mi i tots amb mi,
responent a cadascun dels estímuls
amb la corresponen resposta.
Miro la meva mà, nua.
Miro el meu banc, buit.
Cerco els meus infants, no hi són.
Veig el meu reflex
en un aparador translúcid com l’aigua,
sense olor, ni color
i potser sense sabor.
Amb tot, això canviarà
quan acaramullada apareguis
amb tots els complements
que manquen.
Miro la meva mà, ja no és nua.
Miro el meu banc, ja no és buit.
Cerco els meus infants, ara hi són.
Envoltant tot el meu món, hi ets tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada