Em vaig acostumar a voler estar amb tu
i no pensar en res més.
Em vaig acostumar a esperar els petons
d’un en un i a poc a poc.
Em vaig acostumar a esperar la teva mà
i passejar per una ciutat banyada
amb pluja fina de tardor.
Em vaig acostumar a esperar la teva trucada
per escoltar la veu que m’il•lusionava.
I amb raó em vas dir prou.
Ara m’he acostumat a allargar la mà
i esperar-te.
Ara m’he acostumat a trucar-te
i escoltar la teva veu en respondre.
Ara m’he acostumat a planejar les passejades
i cercar els llocs que més t’agraden.
Ara m’he acostumat a donar-te el petons
quan menys t’ho esperes
i retratar-me en el record la cara riallera
que fas amb la sorpresa.
Ara m’he acostumat a pensar amb tu
i parlar compartint el que raonem.
Ara m’he acostumat a no deixar res a l’atzar
i a inventar el camí que hem de fer junts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada