el mariner que li prometia
una vida junts,
sota ones d’aigua verda color maragda,
quan el sol ben alt traspuava
la seva llum entre les salades gotes,
com una segona pell feta
d’altres escates.
Li va marxar de nit
com marxen els amants
atemorits amb el compromís
petons abans de fugir.
Dorm d’esquena a la platja
amb la vergonya de l’abandonat,
esperant una nit que no arriba,
que li dugui de nou l’efímer esperit
que li va robar el cor
i les ganes de volar per sobre el mar
i les germanes princeses dels corals,
només li queda marcat
en el vidre trencat
l’ imatge que un cranc
li va fer amb les seves pinces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada