que creus que no et surten.
L’adéu dels teus dits
és la tornada que millor li rima
perquè t’espera en caure el sol
en el mar del vostre amor.
El silenci que et penses omple l’aire
d’aquells mots amb cadència de petons,
i la mar et duu el flaire de salabror
que us uneix per la platja i el port.
Tens temor que no escolti el que li vols dir,
quan només et vol sentir declamar l’oda
que enceta la mar i acaba al seu cor.
Demana-li una nit de lluna
que entre els tres enceti la nit
aquell darrer poema,
en que les paraules foren escrites
amb color de llàgrimes
i el sentiment de la sang
que brolla per les venes
i et fa sentir el que li dius.
Demana-li a la lluna
que es faci fosa darrera un núvol
quan callada voli els ulls vers els teus
i l’ imant de la nit apropi els llavis
per fer-ne una de sola.
Després escolta el ressò
de les paraules en el vent
i diguem que el teu vers és mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada