i m’escapo a veure el mar,
primer al moll,
després pujo dalt de la muntanya
per veure com viatja l’aigua
per retrobar-se
amb el cel
i el sol
a l’hora baixa
i anar tots tres a jugar
a l’altra banda del mon.
M’entra una enveja de nen petit
que també hi vol anar a jugar,
però sap que els pares
no el deixaran.
Llavors m’imagino mariner
amb gorra vella de plat
i vaixell lleuger de vela a l’aire
volant allà on són ells,
la lluna m’ensenya el camí
mentre em canta l’antiga cançó
de retrobament
amb ones de cresta blanca
fent els cors,
esperant una nova albada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada