que commou la flor,
em xopa de gota en gota,
esperant ram en mà
que aparegui la cita clandestina.
L’hora, el lloc, el pom de flors
tot es a punt,
fins i tot el cel li dóna
el seu toc de color gris.
Passa la gent
i mira de reüll
el beneit palplantat
que no es mou sota l’aiguat.
M’imagino que m’estàs
mirant des del finestral
del bar del davant,
dubtant si deixar-me entrar
en la vida i en el bar
o com l’aigua
deixar-me estar carrer avall.
El temps s’ha acabat,
ja no espera més
i enceta el caminar
cap on mai hagués
hagut de marxar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada