que les meves paraules
van sortir de tu,
i com no havia
de ser així si tu i jo
no som més
que la unitat feta dos,
si jo penso i tu fas.
Et sento,
i noto el teu cos.
Tinc ganes d’ estrènyer
ben fort la teva cintura i ballar,
i noto com sona la música
que has posat.
Vull donar-te un petó,
i l’escalfor dels teus llavis
em treu la serenor.
Sóc un ànima
de vidre davant teu
i lluny de molestar-me
em complau.
Ara ja sé
que no cal
que ens ho diguem
amb paraules,
ni si més no amb mirades,
el nostre pensament
flueix lliure l’un a l’altre.
Això entenc com amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada