deixant passar un temps
que ja no és seu,
vivint de records intermitents
i d’hores de préstec.
El seu palau una presó,
el seu calvari, etern,
encarada al televisor,
presonera del seu cos.
Mancada de forces,
tot se’n va
des del crit rebel a la malaltia,
fins l’esperança,
sense crits d’infants
que l’alliberin
de la soledat
amb cura pagada
que ja es va acabant.
Arribar a la vellesa
una il•lusió trencada,
una realitat dolorosa,
ja només queda allargar l’agonia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada