no hi ha mes enganys,
em dius el que tant
temia escoltar.
Tot el passat és això passat
i el record pel que veig, has oblidat.
Les llunes que vàrem veure
créixer i amagar-se sota els llits
on jugàvem jocs
d’adults adolescents.
On vàrem aprendre renuncis i a compartir,
són ara làmines esqueixades
del teu àlbum personal,
perquè ja no hi ha àlbum comú.
El tot que abans omplia mons sencers
és ara un buit i un silenci notariat,
que no deixes compartir,
com aquell que fèiem
per sentir la pluja del mati.
M’empassaré l’orgull dolgut
i caminaré pel carrer de la vora,
per mirar-te sense dir res.
Aniré al bar del costat
per veure’t passejar,
i m’importarà amb qui
però hauré de callar,
i a les nits, cada dia
més tristes escriure
aquells versos
que ja mai més voldràs escoltar,
recitats a la llum del fanal
del carrer, mirant el retrat
que duc amagat,
culpable del delicte d’estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada